- "Nosaltres els cristians, no només anirem al cel [si Déu vol], sinó que a més ja participem de la festa que allà ens trobarem" Així és com intentava jo explicar-li a un amic meu l'experiència espiritual de descobrir -ja enmig nostre- Aquell que qui és sempre font de vida: el Pare del Cel, el Fill resuscitat, l'Esperit Sant, que mai deixa de fer feina. És l'experiència de la proximitat del regne amorós de Déu; l'experiència del ja-aquí-però encara-no-completament, la qual és present d'alguna manera en tota vida cristiana. Constantment estem invitats a compartir i a créixer en l'Amor i la Vida de Déu. No em sembla que el meu amic m'acabés d'entendre, més aviat abans de despedir-nos va intentar punxar-me sugerint que el fet de ser voluntari aquella mateixa nit al refugi d'indigents de la meva parròquia hauria de ser com participar del cel, o no era això el que jo estava dient? I naturalment, això és el que jo deia.
Fer de voluntari de nit al refugi per persones sense sostre durant era una de les experiències que jo mateix m'havia proposat de viure des de feia temps. Durant mesos però no havia trobat el moment oportú per fer-ho, així que quan va arribar el temps joiós de la quaresma vaig decidir no aplaçar-ho més i posar-ho entre el meus objectius per aquest temps litúrgic, la qual cosa volia dir que les excuses tipus estic-molt-ocupat no em servirien de res. Estic content d'haver-ho fet així, i de l'experiència anés molt bé.
Al arribar al refugi vaig ser saludat pel Jim, que em va explicar les quatre normes bàsiques a seguir. Vam tenir uns moments per parlar i vaig conèxier que ell fa casi vint anys que és el responsable del refugi. Tot un exemple de compromís.
Cap a les nou van arribar els homes i nosaltres vam treure una mica de menjar i vegudes. Després alguns d'ells es van posar a mirar la tele; feien la sèrie Law and Order. Jo llavors vaig treure un tauler d'escacs d'un armari i ben aviat em vaig trobar jugant amb un dels homes. Les dos partides que vam fer les vaig disfrutar molt, tant que no recordo quan va ser l'últim cop que m'ho vaig passar tant bé en una partida.
Cap a les onze vam tancar els llums i tothom es va posar al llit. No cal dir que jo casi no vaig dormir aquella nit. Sent com sóc una persona de son lleuger, i sent la meva primera nit allà, vaig notar tots els sorolls del dormitori, i el viatges que de tant en tant algú feia al lavabo. Cap a les dues de la matinada algú es va posar a escoltar música, així que amb cortesia se li va haver de dir que apagués l'aparell, que calia silenci. La nit va anar passant. Va ser-me fàcil entrar en l'espai de la pregària d''agraïment al Déu que ens estima. Vaig donar gràcies perquè en aquell moment estava justament en el millor lloc on podia ser. Un lloc bo, un lloc que era participar ja d'un trosset de cel. En aquest sentit em va recordar molt la meva experìencia en l'escoltisme.
A les 5.30 del matí vam encendre els llums. No és de bojos despertar-se tant d'hora? A les 6.30 és aproximadament l'hora a la que venen a buscar els sense sostre i els porten, si volen, a un centre de dia. Vam esmorzar uns quant cereals amb llet i ben aviat van ser tots fora. Havia començat un nou dia. M'en vaig anar a casa amb tot de comentaris i idees de millores i coses a fer al refugi, però això seria ja el tema d'un altre escrit.
Comentaris, pensaments? Sou tots benvinguts.
