Fa uns mesos vaig anar a veure la pel·lícula "Com entrenar un drac" que és una pel·licula de dibuixos en 3D, i em vaig quedar molt agradablement sorprès. Especialment, m'agradaria comentar-vos dos aspectes de la pel·licula. (no seguiu llegint si teniu pensat veure-la!)
El primer és el contrast entre el principi i el final. Al principi, se'ns presenta una societat de vikings i dracs, on el pa de cada dia és la lluita a mort entre els uns i els altres. Destrals, espases, martells i catapultes del vikings contra el foc, l'alè pudent i les descàrregues elèctriques dels dracs. Aquesta confrontació entre dracs i vikings ens la introdueix el narrador de la història com una cosa natural i intrínseca a la societat:
"Aquesta és casa meva, caçem, pesquem, i tenim unes vistes precisoses de la posta de sol. L'únic problema són les plagues. Mireu, la majoria de llocs tenen mosquits i rates,... nosaltres tenim dracs. El meu nom és Hiccup i sempre he volgut ser un gran viking, perquè enfrontar-se amb els dracs ho és tot aquí."
Durant la pel·lícula però anem descobrint que la realitat profunda de les coses és una altra, és a dir, que dracs i vikings poden conviure harmoniosament. En aquesta líniea, al final, la història acaba bucòlicament en una escena festiva on dracs i persones conviuen feliçment i festivament. Una escena que a mi em recorda la visió de la Jerusalem celestial a l'Apocalipsi (Ap 21,19-21), on al final tot és clar i resplendent. La comparació pot ser una mica forçada per alguns, però la idea és que al final arribem a la perfecció. Tot és com hauria de ser. Heus aquí el "sobrecarregat" text de l'Apocalipsi.
Els fonaments de la muralla de la ciutat eren dotze pedres precioses de tota mena: la primera era jaspi; la segona, safir; la tercera, calcedònia; la quarta, maragda; la cinquena, sardònix; la sisena, sarda; la setena, crisòlit; la vuitena, beril·le; la novena, topazi; la desena, àgata; l'onzena, jacint; la dotzena, ametista. Les dotze portes eren dotze perles; cada una era una sola perla. I la plaça de la ciutat era d'or brunyit com el cristall.
El final de la pel·lícula pot semblar un fínal típic perquè la història acaba bé: i van viure feliços tot menjant anissos, però potser no és tant típic en el sentit de que els que al principi ens pensàvem que eren dolents, i després resulta que no ho són. Potser això ens hauria de fer pensar una mica en com vimim en el món. Ens relacionem amb les persones de manera desconfiada, assumint que ens volen atacar? O de manera més confiada? Experimentem el món com si fós un infern, amb tot l'entorn atacant-nos, o mirem de descobrir en ell el potencial de bellesa i festa que veurem al final del temps?
Ara hauria de dir, com un personatge televisiu deia: reflexionem-hi! :-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada