Les dones a l'Església I: una proposta raonable al Papa.

Aquest post l'escric perquè tinc una idea a oferir al Papa Benet XVI. Quelcom que ell podria fer fàcilment per contribuir a la visualització de les dones a l'Església. Aquesta proposta raonable, que no és pas l'ordenació de les dones, seria -penso- un autèntic revulsiu que ajudaria a canviar la situació actual de minorització del gènere femení en els llocs de poder i responsabilitat de l'Església: es tracta de nomenar dones cardenals.

Atenció. Ser cardenal és un títol, i no va necessàriament lligat al ser bisbe o prevere. Les principals funcions dels (i les possibles) cardenals són escollir el següent Papa i assistir al Papa actual en qüestions d'importància i en el govern de l'Església. Encara que nou Codi de Dret Canònic (# 351.1) digui que el Papa escollirà els cardenals entre els homes ordenats preveres, i que aquests s'hauràn d'ordenar bisbes, això només és una norma humana, i no pas una llei divina. És a dir, per canviar-ho, només cal que al Papa li sembli una bona idea.

Una mica d'història pot ajudar-nos. Per exemple, el Cardenal Avery Dulles, jesuïta, va demanar al Papa Joan Pau II no ser ordenat bisbe, i al Papa li va semblar una bona idea, i va fer el que li va semblar malgrat el codi de dret canònic, que ell mateix va promulgar. Anant una mica més enrera tenim també el Cardenal Newman, que tampoc va ser ordenat bisbe per Lleó XIII.  Anant encara més enrere, tenim un reguitzell de cardenals que no van ser ni bisbes, ni preveres, l'últim dels quals va ser Teodolfo Mertel, mort el 1899. [1] Fins i tot he llegit que Pau VI va considerar nomenar cardenal el filòsof catòlic Jaques Maritain.

Resumint, no hi ha cap impediment perquè una dona pugui ser nomenada cardenal. I d'entre totes les dones creients  -laiques i monges- que hi ha al món, segur que algunes de gran pietat que estan capacitades per aquesta dignitat i ofici.  No seria una gran bona notícia que el Papa les nomenés cardenals?

Bé, això es tot per avui, només agrair la Cristina, per haver-me suggerit escriure sobre la dona en l'Església. I demanar-vos a tots de passar-vos un moment per l'enquesta a la barra lateral.

Com sempre, els vostres comentaris són benvinguts. :-)

[1] http://en.wikipedia.org/wiki/Lay_cardinal

Ser VIH+ no es un càstig de Déu. Sermó: Jesus era seropositiu!

La BBC i diversos blocs s'han fet ressò de la polèmica aixecada per un capellà de Sud-Àfrica amb un sermó titulat "Jesus era HIV positiu".  Alguns cristians s'han sentit ofesos i irats, i han protestat per aquesta associació desagradable de conceptes, que degradaria la santedat de Jesús, i que a més el mostraria com a sexualment promiscuo,

Naturalment no hi ha cap evidència científica que Jesús tingués el virus del VIH, però el punt no és aquest. Segons el que mateix capellà explica, es tracta de veure com Jesús es posa a la posició dels destituïts, del malalts, del marginats. L'objectiu del sermó era treure l'estigma de la Sida, que tant mal fa encara arreu, i especialment a l'Africa.

En aquest sentit, ara que s'apropa el Dia Mundial de la Sida, seria oportú reflexionar encara sobre com aquest tema es viu a casa nostra. Segons la meva modesta opinió l'estigma encara és molt considerable. Les persones VIH+, sovint no surten de l'armari com a seropositius, per por de l'etiqueta social que això comporta. D'alguna manera la gent prefereix no associar-s'hi, és a dir allunyar-se d'aquestes persones.

Em pregunto quants de vosaltres, que llegiu el blog, coneixeu o teniu un amic públicament (o encara que sigui, privadament) zeropositiu? Us posaríeu una samarreta STOP-SIDA o una enganxina del tema, quan aneu a feina? Hi ha qui te por de posar-se en aquestes situacions, no sigui que es pensin que és ell o ella qui te la sida. Por que demostra per si sola la exclusió social dels zeropositius. Potser estic equivocat, i exagero, però em sembla que encara queda molt per fer en aquest tema de la inclusió social.

Escoltant el Papa

Us poso dos paràgrafs que he volgut conservar del discurs del Papa just a l'arribar avui a Galícia.

"En lo más íntimo de su ser, el hombre está siempre en camino, está en búsqueda de la verdad. La Iglesia participa de ese annelo profundo del ser humano. Ella misma se pone en camino, acompañando al hombre hacia al plenitud de su propio ser. Al mismo tiempo, la Iglesia lleva a cabo su propio camino interior,  que la conduce a través de la fe, de la espereanza y del amor, a hacerse transparencia de Cristo, para el mundo. Ésta es su missión,  este es su caminio, ser cada vez mas, en medio de los hombres, presencia de Cristo, a quíen Dios ha hecho para nosotros sabiduria, justicia, santificacion y redención."

"Yo quisiera invitar a Espanya y a Europa a edificar su presente y proyectar su futuro, des de la verdad auténtica del hombre, des de la libertad, que respeta esta verdad y nunca la yere, y desde la justícia para todos, comenzando por los mas pobres y desvalidos. Una España y una Europa no solo preocupadas de las necessitades materiales de los hombres sino de las morales y sociales, de las espirituales y religiosas. porque todas ellas son exigencias genuinas del unico hombre."

Diuen que al Papa Joan Pau II se l'havia de mirar, mentre que al Papa Benet XVI se l'ha d'escoltar. Fins ara les seves paraules m'han impressionat més del que em pensava. Estaré atent a veure què ens diu demà.

Tots ens hem de morir: petita reflexió per Tots Sants

Tots ens hem de morir. I ho sabem. Tanmateix tendim a no pensar-hi, potser perquè afrontar la nostra finitud d'alguna manera ens espanta, ens desconcerta o ens terroritza. Socialment hem apartat la mort de les nostres vides i n'hem fet un tabú. No en parlem de la mort. Ni la mirem, ni la toquem, ni la olorem. Ens protegim d'ella idolatrant la joventut i la bellesa com els valors últims de la nostra societat. Negar la realitat de la mort però ens pot allunyar d'una vida amb sentit. Si visquéssim eternament, si totes les nostres desicions les poguéssim canviar, rectificar, repetir o corretgir, la nostra vida perdria d'alguna manera el seu valor. Només en tenim una de vida, vulnerable i finita. Ser conscients d'això, ens pot espantar, però també ens pot esperonar a viure amb més intensitat i de manera significativa. Em sembla que és bo, que almenys un cop a l'any, hi pensem.