Angel fent exercicis teològics

Àngel fent exercicis teològics

A vegades la teologia és com els exercicis de yoga, quan t'acostumes a les seves contorsions, pot ser un lloc còmode i alliberador, però no demanis a la gent que visqui en elles.

Fa unes setmanes amb uns amics vam acabar parlant  de Déu mentre preníem unes copes. Dos cristians i quatre persones preguntant sobre aquest tema tant estrany de que hi hagi gent que cregui en Déu.

No serà que creure en Déu és una excusa perquè voleu ser bones persones? No serà que la dificultat per entendre científicament la complexitat del món fa que busqueu hipòtesis innecesàries? Com coneixes Déu?

Així que jo em trec les eines teològiques i començo a explicar el tema "Revelació i Fe". Explico com Déu es dóna a conèixer, com la resposta a aquesta proposta d'amistat de Déu és la Fe, diverses definicions de fe i revelació, poso tocs personals, parlo de Jesús -encara que alguns això els sembla barrejar coses-.  Total, tenim una conversa realment interessant, però a la vegada em sembla poc transformadora. Massa paraules?

I en això, l'únic que no havia parlat fins llavors trenca el silenci i diu: "Para mi creer en Diós es creer que todos somos hermanos, o si quereis que tenemos un mismo padre. Esto implica amaros unos a los otros como yo os he amado.¨  En aquell moment hauria canviat totes les meves explicacions per una sola frase com aquesta. Gràcies, Óscar.