El procés del camí quaresmal mira vers una única fita: la Pasqua.
Aquest camí vol ser mes aviat un itinerari interior, que no pas una col·lecció d’exercicis i practiques. Viatjar al nostre interior exigeix un esforç, sovint trobem certs laberints, doncs l’individu interior és com un brodat amb gran quantitat de fils i traços. A més la vida social comporta un joc d’imatges personals, perfils que no sempre son reflex verídic del nostre esser interior, ens adonem que la veritat que expressem té molts matisos. Primer el que cadascú vol donar-li, i després allò que els demés interpreten realment, no resulta gens fàcil viure en la veritat pròpia i aliena car aquesta, com hem vist, queda amagada.
Un cop expressada aquesta premissa, podem dir que el camí quaresmal d’itinerància vers l’interior demana una actitud de sinceritat vers un mateix. La sinceritat comença per reconèixer-se tal com un és, deixant de banda com voldria ser. Això comporta un exercici de senzillesa de cor que, en paraules de les Benaurances de l’Evangeli, podríem entendre com un exercici de humilitat.
Humilitat no vol dir humiliació, menys encara conformitat. Humilitat en sentit bíblic, i per tant cristià, vol dir sinceritat. Sinceritat incondicional, desinteressada, misericordiosa o sigui acollidora, a l’estil de Jesús, que no escapa del que no agrada, que abraça tot el conjunt del bo i no tan bo de cada persona.
El camí cristià de la quaresma, per tant, presenta una oportunitat de retrobar aquella humilitat que ens fa sincers amb nosaltres mateixos, amb Déu i tant com sigui possible amb els altres.
Els qui procurin ser humils i sincers participaran de la meva vida, benaurats perquè ressuscitaran! -d’una edició del Missal festiu—
escrit per Josep-Joan Badia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada