Sant Bernat de Menthon, patró dels muntanyencs

Sembla que Sant Bernat va néixer cap a l’any 1023 en una família de l’alta noblesa de Borgonya. Atret per la vida eclesiàstica, i segurament en contra del que n’esperava la seva família, es formà a la comunitat de la Catedral d’Aosta que seguia la regla de Sant Agustí, i on destacà fins convertir-se en l’ardiaca, disposant així d’una sèrie de parròquies sota el seu control. Tot i aquest ràpid accés al poder propi de la noblesa de l’època, sembla que Sant Bernat continuà convivint amb la comunitat de la Catedral d’Aosta.


La seva obra més coneguda, és la del refugi o hostatgeria de Montjou, al coll que avui coneixem com el Gran Sant Bernat, i que és el l’únic punt de punt de pas mínimament practicable a 2.473 metres d’alçada entre les dues muntanyes més altes dels Alps, el Mont Blanc (4.808 m.) i el Mont Rosa (4.634 m.). Evidentment el pas sovint quedava tancat per les nevades, i la condició de lloc fronterer feia que sovint hi hagués enfrontaments a un costat i l’altre. Ara bé cap a mitjans del segle XI, la Borgonya vivia una situació més o menys pacífica per a l’època, i és en aquest context, que la reina Ermesenda encarrega al seu parent Bernat refer i adequar l’alberg que ja existia al capdamunt del coll.

Per construir l’edifici s’utilitzaren les restes de l’antiga hostatgeria i d’un temple romà dedicat a Júpiter (d’aquí en sortia el nom de Montjou), i foren els canonges del monestir de Bourg-Saint-Pierre (al costat nord del coll) els que va començar a atendre l’hostatgeria. Allí eren acollits gratuïtament tots els viatgers, especialment en cas de mal temps, i l’alberg es mantenia amb les almoines i donacions dels pobles propers i els viatgers agraïts. Així, els canonges regulars, es posaven en moviment enfront de qualsevol indici de perill, amb l’ajut dels seus gossos de guarda ensinistrats per a la recerca de viatgers extraviats. Uns gossos corpulents, tranquils i valents, de pelatge espès, ondulat i tacat de roig sobre blanc, que avui són coneguts arreu com a gossos de Sant Bernat.

Igualment, Sant Bernat s’encarrega d’una altra hostatgeria de característiques semblants, a un coll de 2.188 metres situat més al sud-oest, ja al sud del majestuós Mont Blanc, i que uneix les valls d’Aosta i de l’Isere, avui conegut com el Petit Sant Bernat.

Així mateix, sembla que Sant Bernat predicà l’evangeli amb devoció per tota la zona al voltant d’Aosta. Igualment intentà intercedir en l’enfrontament entre el Papa Gregori VII i l’emperador Enric IV, entrevistant-se amb aquest darrer. Després d’aquesta entrevista, sembla que emmalaltí i hagué de quedar-se a Novara on va morir el 12 de juny de 1086. El dia 15 de juny es celebrà el seu enterrament, amb la presència de nombrosos devots d’arreu, i en aquest dia els que portem el seu nom celebrem el sant.

L’any 1123, centenari del seu naixement, i responent al fervor popular, el bisbe Ricard de Novara el va inscriure al catàleg dels Sants. En aquella època la canonització no era privilegi de la Santa Seu. Ara bé, la inscripció definitiva fou el 9 d’agost de 1681, durant el Papat d’Inocenci XI, nascut a la Llombardia. Així i tot, Sant Bernat fou considerat un sant regional fins l’any 1923 ( 9è centenari del seu naixement) quan el Papa Pius XI, també nascut a la Llombardia i animós alpinista, el proclamà patró dels muntanyencs i els alpinistes.

Amb el patronatge atorgat, arribà la devoció a les nostres terres, entre aficionats a l’excursionisme, l’esquí o l’alpinisme. Així en molts centres excursionistes el tenen com a patró, i s’ha promogut la col·locació de la imatge del sant a diversos indrets del nostre país: l’ermita que té dedicada al Montseny, al santuari de Núria, Sant Llorenç Si voleu més informació podeu consultar el llibre “Sant Bernat de Menthon, vers el cim més alt” de l’autor Martirià Brugada (ed. Centre de Pastoral Litúrgica), d’on he extret la majoria de la informació.

Perdoneu si hi ha un excés de dates i personatges històrics. Però les meves dues grans passions la Muntanya i la Història.

escrit per Bernat Ruiz