Ordinatio Sacerdotalis: un papa equivocat?

Fa ja un cert temps vaig estar parlant sobre el tema de l'ordenació de les dones amb un capellà amic. Com molts dels temes que encara resten oberts o incompresos per molts creients, sembla que el debat sempre s'hagi d'acabar al mateix lloc, a l'autoritat de l'Església. Al final, em venia a dir més o menys això: "Mira, no tinc més arguments, però m'estimo l'Església i confio en ella."


Suposo que aquest capellà estava pensant en el que el papa Joan Pau II va escriure als bisbes:

Per tant, a fi d'allunyar tot dubte sobre una questió de gran importància, que afecta la mateixa constitució divina de l'Església, en virtut del meu ministeri de confirmar en la fe als germans (cf Lc, 22,32), declaro que la Iglesia no té de cap manera la facultat de conferir l'ordenació sacerdotal a les dones, i que aquest dictamen ha de ser considerat com a definitiu per tots els fidels de l'Església.     (Ordinatio Sacerdotalis 4)             

Jo també m'estimo l'Eglésia i confio en que Déu treballa en ella. Al mateix temps ningú m'ha donat encara arguments convincents que prohibeixn a l'Església d'ordenar les dones. Si, com a catòlic, 
he de defensar que les dones no es poden ordenar capellans només sobre la base d'aquesta declaració del papa, i no sobre arguments que n'expliquin els motius, potser estaria bé de mirar detalladament si aquesta declaració del papa és infal·lible. És a dir, pot ser que el papa estigui equivocat?

Per respondre aquesta questió primer hem de fer un excursus per veure sota quins criteris l'Església considera que un ensenyament de l'Església és infal·lible. Naturalment, com que aquests criteris els anuncia la mateixa Església, si no volem anar a parar a un argument circular, cal acceptar-los des de la fe. 


Les tres formes en que l'Església pot fer una declaració infal·lible són:


1) Declaració "ex-cathedra" del papa

El Romà Pontífex, Cap del Col.legi episcopal, gaudeix d'aquesta mateixa infal.libilitat [de l'Església] per raó del seu ofici quan, com a suprem pastor i doctor de tots els fidels, el qual confirma en la fe els seus germans (cf. Lc22,32), proclama d'una forma definitiva una doctrina de fe i moral. Per això s'afirma, amb raó, que les seves definicions són irreformables per si mateixes i no pel consentiment de l'Església, per haver estat proclamades sota l'assistència de l'Esperit Sant, [assistència] que li fou promesa en la persona de Sant Pere, i [per tant] no necessiten [aquestes definicions] de cap aprovació d'altres ni admeten tampoc apel.lació a cap altre tribunal. Perquè en aquests casos, el Romà Pontífex no dóna una sentència com a persona privada, sinó que, en qualitat de mestre suprem de l'Església universal, en qui singularment resideix el carisma de la infal.libilitat de l'Església mateixa, exposa o defensa la doctrina de la fe catòlica. (Lumen Gentium 25)

2) Accord del col.legi dels bisbes

Encara que cada un dels bisbes individualment no gaudeixin de la prerrogativa de la infal·libilitat, quan, tot i estar dispersos pel món, però mantenint el vincle de comunió entre si i amb el successor de Pere, i ensenyant autènticament en matèria de fe i moral, acorden que una doctrina ha de ser mantinguda com a definitiva, en aquest cas proposen infaliblemente la doctrina de Crist. Tot això es realitza amb més claredat quan, reunits en concili ecumènic, són per a l'Església universal els mestres i jutges de la fe i costums, [consequentment] a les definicions [dels quals] cal adherir-se amb la submissió de la fe. (Lumen Gentium 25)

3) Consens de tots els fidels 

La totalitat dels fidels, que tenen la unció del Sant (cf. 1Jn 2,20 i 27), no pot equivocar quan creu, i aquesta prerrogativa peculiar seva la manifesta mitjançant el sentit sobrenatural de la fe de tot el poble quan«des dels Bisbes fins als últims fidels laics »[22] presta el seu consentiment universal en les coses de fe i moral.

En particular per determinar quan el papa fa una declaració infal.lible "ex-catedra"hem de mirar aquests diversos punts: 

1. La doctrina que defineix es de fe i/o moral.

Això ho sabem mirant el contingut

2. La doctrina no és una invenció del papa sinó que està continguda ja en la fe de l'Església

Això normalment ho sabem perquè el papa, després de consultar els bisbes i els fidels, explica en el document de la declaració infal.lible com aquesta doctrina que defineix està d'acord amb les Escriptures i amb la Tradició de l'Església. 

3. El papa actua com a pastor de tota l'Església, no (només) com a bisbe de la diòcesi de Roma o altres "carrecs" que pugui tenir.

Això ho sabem perquè quan fa la declaració es dirigeix a tots els fidels. 

4. El papa ha de fer evident que esta fent és una declaració infal.lible.

Aquesta evidència vé a través del llenguatge: Amb l'expressió "Nosaltres definim -dogma-" el papa deixa clar, amb l'ús del plural, que no parla des d'una opinió seva individual sinó que parla en nom de tots els papes passats. Naturalment la paraula definim és de gran importància doncs estableix el llenguatge per sempre, el llenguatge del dogma. I finalment, el dogma en sí que s'ha de formular de la manera més activa i clara possible. 

Si us hi fixeu bé veureu que es possible defensar que la majoria d'aquests punts no es compleixen en la declaració Ordinatio Sacerdotalis que és on el papa diu que l'Església no pot ordenar dones capellanes. Si això és així, llavors aquesta declaració no seria una declaració infal.lible "ex-catedra".
En el següent article d'aquesta sèrie, abordaré aquesta questió i a poc a poc ens anirem endinsant en aquest tema tant interessant.

Fins aviat doncs!