Aquest advent llegim i caminem amb Isaïes. No 1

Tot just ha començat l'advent i ja he estat immensament beneficiat amb un regal que dues conciliàries de la JOC, l'Anna Chamorro i la Laura Cuscó, m'han fet arribar. Es tracta de tres textos del profeta d'Isaïes, acompanyats de breus comentaris i de reflexions que ens poden ajudar durant aquests dies de camí cap el naixement de Jesús. Pels que vulgueu fer aquest treball, -i jo m'hi apunto sense cap mena de dubte- penjaré els corresponents textos durant aquests tres diumenges.

A part, entre setmana estigueu també atents, perquè apareixeran també altres coses al blog, com ara vinyetes, videos o cançons. Fins aviat, doncs, i ara sí, us deixo amb el text a treballar.

EL TEXT (Is 63,16-17.19b; 64,2b-7, BCI)

Guaita, Senyor, des del cel, mira des de la teva mansió santa i esplèndida. Què se n’ha fet, del teu amor ardent i de les teves proeses? ¿Ja no es commouen per nosaltres les teves entranyes? ¿S’ha estroncat la teva misericòrdia?  Tu ets el nostre pare, perquè Abraham no sap qui som i Jacob no ens ha conegut. Tu, Senyor, ets el nostre pare; des de sempre, el teu nom és «Redemptor nostre». Senyor, per què permets que ens desviem del teu camí, que el nostre cor s’endureixi i no et veneri? Reconcilia’t amb nosaltres, que som servents teus: som el poble que tens per heretat. Des de fa temps ja no ens governes, i nosaltres ja no portem el teu nom. Oh, si esquincessis el cel i baixessis! Al teu davant es fondrien les muntanyes! Baixaries, i les muntanyes es fondrien davant teu. Mai no s’ha sentit a dir; ni cap orella no ha sentit ni cap ull ha vist mai un altre Déu, fora de tu, que afavorís així els qui confien en ell! Però ara has colpit els qui amb goig obraven el bé i es recordaven dels teus camins. Tu t’has irritat i nosaltres ens hem desviat, per més que seguir-te era sempre la nostra salvació. Tots som ara com gent impura, les nostres bones obres són com una roba tacada d’impureses. Ens hem marcit com la fulla caiguda i les nostres culpes se’ns emporten com el vent. Ningú no invoca el teu nom ni es desvetlla per recórrer a tu. Ens amagues la teva mirada i permets que ens fonguem per les nostres culpes. Però malgrat tot, Senyor, tu ets el nostre pare. Nosaltres som l’argila, i tu, el terrisser: tots som obra de les teves mans.

CONTEMPLEM EL TEXT
Es tracta d’una pregària de súplica de part d’un poble conscient del seu pecat i de la ruïna material i moral del país. El profeta, juntament amb la comunitat, invoca Déu, que semblava absent davant el patiment del seu poble. El poble no entén que el silenci actual de Déu és una estratègia que ell empra per conduir-los al camí recte.

El centre de la súplica insistent és que Déu esquinci el cel i baixi, és a dir, que intervingui, que es manifesti. Aquesta intervenció es fa realitat en Jesús (en el moment de la seva manifestació com Déu fet home, en el baptisme: Mc 1,10).

D’altra banda, el poble confessa la paternitat de Déu, com a responsable que és de l’obra de les seves mans.

Finalment Déu fa el pas d’abandonar les altures perquè el poble es converteixi i canviï estil de vida. L’amor de Déu envers el seu poble i l’esperança d’aquest són el tema clau del primer diumenge d’Advent.

PENSEM-HI

Temps de conversió, adonar-se i demanar perdó i alhora d’expressar l’esperança més gran. A través de la revisió de vida tenim una oportunitat per a fer-ho, amb la pregària una manera d’expressar-ho. Com preguem aquests dies? Anem ofuscats, atrapats per nosaltres mateixos en les nostres preocupacions i potser no hi ha gaire espai per a Déu? Podem adonar-nos, capgirar la nostra mirada, alçar els ulls i demanar el més gran “Déu baixa”, vine a nosaltres. En les nostres ocupacions i dedicacions, hi ha lloc per déu, Jesús?, li demanem l’ajut, el seu parer, la seva presència? ens adonem que caminem junt amb ell?

Què tinc pensat per aquest Advent?

Visitants ocasionals i seguidors del blog, ara que arriba l'Advent aprofito un moment per donar-vos les gràcies a tots vosaltres per llegir les meves anotacions cibernàutiques, perquè sense vosaltres no tindiren sentit. I -com qui no vol la cosa- també us anuncio que durant aquestes setmanes pre-nadalenques veureu un increment dels articles-anotacions, alguns dels quals són comentaris que molt amablement m'han fet arribar amics i col.laboradors. Potser és un bon moment per apuntar-se a la llista del correu electronic. :-)

Durant aquest advent espero que al blog trobeu:
   - petites reflexions que m'han fet arribar per compartir
   - una vinyeta
   - un article sobre els pastors
   - un altre article sobre Abraham
   - una proposta de conspiració nadalenca
   - una cançó
   - ... i qui sap que més

Au doncs, bon advent a tothom i fins aviat!

Fins i tot cremen els seus fills i filles en honor dels seus déus.

Abrahams Opfer, Adi Holzer

A l'antic testament hi ha històries que xoquen amb la nostra sensibilitat. Una d'aquestes és la història del sacrifici d'Isaac.

Abraham es va llevar de bon matí, va tallar la llenya per la ofrena, va posar la sella a l'ase, i prengué dos mossos amb ell, i el seu fill Isaac. I es va posar a caminar cap a l'indret que Déu li havia indicat per al sacrifici del seu fill.  (~Gn  22,3)

La història és prou coneguda. Déu demana a Abraham que sacrifici el seu fill Isaac, i aquest accepta. A l'últim moment però un àngel de Déu para el sacrifici i enlloc del fill un moltó és sacrificat. Una història inquietat, que fa preguntar-nos quin Déu és aquest, que demana a Abraham el sacrifici del seu fill? Intentaré adreçar aquesta pregunta en els següents articles.

Per començar ens serà molt oportú de mirar el context. Sabem que moltes cultures d'arreu del món han sacrificat persones als seus corresponents déus. Entre aquestes cultures hi ha els asteques, als hindús, les tribus originàries al Canadà, tribus de l'Àfrica, etc. Això de  sacrificar persones als déus, per tal que aquests ens siguin propicis sembla una cosa bastant universal, així que no és d'estanyar que en temps de l'Antic Testament, moltes de les nacions amb els quals els jueus/israelites tenien relació també féssin aquests scrificis. Mireu per exemple la nació dels moabites. En un moment donat, segons ens diu el llibre del Reis, els israelites van atacar el rei de Moab perquè es va revelar i no pagava els tributs al rei d'Israel. I el que va passar és el següent:

Quan el rei de Moab veié que tenia perduda la batalla, prengué set-cents homes armats d'espases i provà de fer una sortida en direcció al reialme dels arameus, però van fracassar. Llavors va agafar el seu fill primogènit, que l'havia de succeir en el tron, i l'oferí en holocaust sobre la muralla. Una gran ira va caure contra els israelites, tant que s'hagueren de retirar i se'n tornaren al seu país. (2 Reis 3:26-17, ~BCI)

El que veiem aquí és un sacrifici humà, el primogènit del rei moabita és cremat ritualment damunt la muralla, supossadament per demanar el favor del déu dels moabites. Segons la narració tal sacrifici funciona, i els israelites abandonen el setge, qui sap si espantants per la barbàrie que acabven de veure.

Els israelites, estant en contacte amb pobles que oferien els fills en sacrifici, estaven temptats també de fer-ho ells. Tanmateix, en la religiositat israelita s'havia obert pass el reconeixement que aqeusta no era la voluntat de Déu. Per exemple, en el llibre del Deuteronomi, entre les prescripcions que s'han de complir en la terra promesa als israelites trobem

Quan habitis al seu pais...no et preguntis: "com adoren aquestes nacions els seus déus, que jo pugui fer igual?" No, tu no has de fer el mateix pel Senyor, el teu Déu, perquè totes les coses abominables que el Senyor detesta, ells les han fet pels seus déus; fins i tot cremen els seus fills i filles en honor als seus déus. (~Dt, 29b-31)

I aquest no és l'únic lloc de la Bíblia on es prohibeix als israelites de sacrificar els fills o les filles. També ho trobem per exemple al llibre del Levític capitol 18.

Així doncs, quan els israelites es trobaven temptats a demanar el favor del seu Déu sacrificant el fill o la filla, el millor era que s'ho pensin dues vegades, perquè això no era pas el que Déu volia d'ells. Potser és això el que ens vol explicar la història d'Abraham, que en un acte d'obediència religiosa, estava dispossat a sacrificar Isaac, però Déu li va dir que no, que no és així com vol ser adorat. 

Bé, això és tot per avui. Espero que us hagi interessat.

(article modificat per que sigui més entendor) 

Recorda que has de morir: memento mori

Retrato de un joven con una calavera.  Bernardino Licino

Seguint la tradició de l'any passat, aprofito que tornem a estar a les proximitats (passades) de Tots Sants i de Halloween per treure un altre cop el tema de la mort. 

La realitat és aquesta. Tots: els familiars, els amics, els coneguts, els desconeguts, i també tu i jo. Tots, sense exepció, ens hem de morir. 

Davant d'aquesta evidència, davant el fet de que cadascú de nosaltres inevitablament s'ha de morir, podem prendre diverses postures.

La primera possibilitat és negar l'evidència. Ignorar que ens hem de morir. Ignorar que un dia tornarem al fang de la qual hem sortit. Aquesta és la opció que sembla més corrent en la nostra societat, que constantment fa de la mort, de la vellesa i de la fragilitat un tabú. Les consequències però de viure com si mai ens haguéssim de morir és que podem arribar al final de la vida sense haver viscut com hauriem volgut. En no tenir en compte la mort podem pedre la vida, vivint-la sense sentit, i adonar-nos-en quan és massa tard. 

Si la primera opció és pensar que mai ens moriem, la segona opció és obsessionar-nos, és fer-nos esclaus de la mort. És tenir por de morir i deixar que aquesta por domini la nostra vida. Llavors enlloc de viure com estem cridats a fer, viurem una vida pobra, sovint paralitzada, sense voler prendre mai riscos. Deixarem que la mort mani sobre la nostra vida, buidant-la de sentit i plenitud. 

La tercera opció és l'opció de la llibertat. Recordar que ens hem de morir per tal de no pedre el sentit del que fem a la vida, i a la vegada no témer la mort o la fragilitat per tal de poder viure en plenitud. 


Deixeu-me ara posar uns exemples de persones que a propòsit miren de recodar que han de morir: memento mori. La primera és en Richard Beck, professor de psicologia, que té al seu despatx una calabera com a recordatori. No és l'únic, moltes persones al llarg de la història han fet aquest exercici, i d'altres, sinó han tingut una calabera de veritat s'han penjat un quadre com el que poso avui al blog. Tot sigui per recordar-nos que ens hem de morir. 


El segon exemple es l'Steve Jobs, el fundador d'Apple, mort recentment, que en un discurs als estudiants de la Universitat d'Stanford, deia

Quant tenia disset anys vaig llegir una cita que deia "Si vius cada dia com si fos el teu últim dia, algun dia l'encertaràs." Em va impressionar la cita, i des de llavors, durant 33 anys m'he mirant-me al mirall cada matí i m'he preguntat: si avui fos el últim dia de la meva vida, voldria fer el que estic apunt de fer avui? I quan la resposta era no durant molts dies seguits, sabia que havia de canviar alguna cosa.

Em sembla una bona idea. Preguntem-nos-ho cada dia; si em morís avui, voldria viure com ho estic fent?