El títol de "Set comentaris ràpids" està inspirat en "Seven Quick Takes Friday" del bloc Conversion Diary! que acull molts dels links que s'afegeixen a la proposta.
--- 2 ---
La persona de la setmana és Thérèse de Lisieux, Santa Teresa del nen Jesus. Ella era una jove monja de l'ordre dels carmelites que va viure a finals del segle XIX. Va entrar al convent als 15 anys i va morir als 24. Durant la seva vida Thérèse va passar molt desaparcebuda. El món la va conèixer després de la seva mort gràcies a uns pocs escrits i cartes, i va acabar sent proclamada santa i doctora de l'Església Catòlica.
Què té aquesta petita monja que ha rebut el títol de doctora de l'Església, reservat a molt poques persones, com Sant Agustí o Sant Tomàs d'Aquino?
Sta Thérèse de Lisieux ha aconseguit mostrar al món que tothom pot seguir un camí que porta a la santedat. Per ser sants no cal ser grans personatges públics, ni màrtirs, ni tenir grans habilitats. N'hi ha prou en seguir "la petita via", la via de l'amor i del sacrifici en les petites coses diàries. Com ara estimar aquells que no ens cauen tant bé. Thérèse sempre intentava ser especialment amable amb aquelles germanes que no li eren les més agradables, és al costat d'elles que (sense dir-ho a ningú) s'asseia a la recreació. Sempre esforçant-se per estimar a tothom en contra de les seves inclinacions naturals, d'acompanyar-nos i fer allò que ens és més agradable.
--- 4 ---
Coneixem Thérèse gràcies a tres documents que va escriure a petició de la mare superiora. Dos d'ells són de caràcter autobiogràfic. El primer explicant la seva vida fins a entrar en el convent (incloent com va demanar permís al Papa de Roma, per entrar abans de l'edat mínima dels setze anys) y el segon explicant les seves vivències dins del convent. El tercer document és una explicació de la seva "petita via", el seu camí per arribar a Jesús, la clau de la seva espiritualitat: ser el cor de l'Eslgésia, estimar en totes les petites accions.
Tots els escrits de Thérèsa van ser editats en format d'un sol llibre: "història d'una ànima". Trobo molt interessant que quan Thérèsa s'excitava escrivint, es passava a les majúscules! Com fem ara a l'època d'internet, per expressar que cridem o que és quelhom de gran importància. Quina llàstima, que en la versió que jo estic llegint estigui editada per "corretgir" aquesta heterodòxia.
Et vaig dir [a la seva germana, la priora] com abans estava intrigada pel fet de que Déu no dona a tothom la mateixa quantitat de glòria al cel, i em preocupava que no tots fóssin feliços. Tu em vas enviar a fora a buscar un dels gots del pare i em vas fer posar un dels meus petits didals al costat. Llavors vas omplir d'aigua els dos i em vas preguntar quin estava més ple. Jo vaig haver de respondre que tots dos estaven iguals de plens, perquè a cap n'hi cabia més d'aigua.
D'aquesta manera em vas ajudar a veure que al cel, els més petits no tenen motiu per envejar els més grans.
Explicant-me aquests grans misteris de manera que jo els pugués entendre, em vas donar el menjar necessari per la meva ànima. (traduït per mi de la version anglèsa)
Suposeu que el fill d'un habil metge s'entrebanca i cau amb una pedra que hi ha al seu camí i es trenca una cama o un braç. El seu pare corre a ajudar-lo i té cura de les seves ferides de manera que es cura i es recupera completament. Naturalment, el fill fa bé d'estimar una pare com aquest i d'estar-li molt agraït.
Suposem ara però que el metge veu la pedra perillosa i, anticipant-se al fet de que el seu fill cauria, la treu del camí quan ningú esta mirant. Llavors, el seu fill no sabent rest del perill del qual l'amor atent del seu pare l'ha salvat no tindria cap raó per mostrar-li gratitud. El fill estimaria al pare menys que si l'hagúes curat d'una greu ferida. Tanmateix, si el fill descrobreix la veritat, no serà el seu amor encara més gran? Jo sóc aquesta criatura, l'objecte de la providència amorosa del Pare, que "no va enviar el seu fill a cridar els justos, sinó pels pecadors"(Lc 5:32). Ell vol que jo l'estimi perquè Ell m'ha perdonat no molt, sinó tot. Ell no ha esperat que jo l'estimi amb un gran amor, com Maria Magdalena, sinó que m'ha fet veure que Ell m'ha estimat primer, amb una infinita providència, de manera que jo ara l'estimi en retorn, fins i tot amb follia. (tradució lliure meva de l'angès)
Thérèse somiava amb una vida heroica. Si fós un capellà! Si fos només un apòstol! Si fós una martir! En realiat però Thérèse era una monja de clausura. Quina havia de ser doncs la seva vocació? Ella va trobar que era ser amor. Ser el cor de l'Església.
Vaig veure que si l'Església era un cos format per diferents membres, el més essencial i important de tots no ha de faltar. Vaig veure que l'Església havia de tenir un cor, i que aquest cor havia de ser amb un amor encès. Vaig veure era només l'amor el que movia els altres membre, i que si l'amor faltés, els apòstols no hauríen escampat l'evangeli, ni els martirs haurien vessat la seva sang. Vaig veure que totes les vocaciones eren resumides en l'amor i que l'amor ho és tot en tots, que abraça tot i el tems i l'espai perquè és etern.
Transportada per l'èxtasi de la joia vaig cridar: "Jesús, Amor meu, finalment he trobat la meva vocació; és l'amor. He trobat el meu lloc en el cor de l'Església, el lloc que Tu Mateix m'has donat, Déu meu. Sí, aquí en el cor de l'Església jo seré amor, d'aquesta manera ho seré tot, i els meus somnis es faran realitat." (tradució lliure meva de la versió anglesa)
