Imagineu-vos un amic vostre, diguem-li Joel en aquest article. En Joel està solter, es queda sense feina, després sense estalvis, després sense casa, es deprimeix i comença a prendre drogues, es torna un addicte i comença a robar per punxar-se, finalment un dia una dona no li vol donar els diners de la bossa, li fa ràbia, li clava la navalla i la dona es mor. En Joel acaba a la presó, sap que estar malament haver mort la dona, però no està arrepentit, odia el món, i s'autojustifica. Un dia en de cop en Joel es troba malament, s'aixeca amb mal de cap i es mor.
En Joel, on ha anat a parar després de morir-se: al cel? a l'infern? al purgatori?
Sembla que en Joel s'ha mort amb pecat mortal sense arrepentir-se, digue'm doncs que el pobre home ha acabat a l'infern, separat de Déu per sempre.
Suposem ara per un moment que en Joel, quan s'aixeca amb mal de cap no es mor, sinó que acaba a l'hospital. Una infermera busca algun familiar del malalt i contacta amb una tieta llunyana, la Maria. La Maria vé a visitar en Joel a l'hospital i després regularment a la presó. Passen deu anys a la presó i en Joel acaba cambiant i penedint-se d'haber mort una dona. Fins i tot demana perdó als familiars d'aquesta. Deu anys més i acaba sortint de la presó amb 44 anys i amb un magífic cop de sort troba feina d'educador social. Una nit però es troba malament, s'aixeca amb mal de cap i es mor.
En Joel, on ha anat després de morir-se: al cel, a l'infern o al purgatori?
Sembla que el pobre home s'ha mort sent una bona persona, ben segur que Déu l'acabarà acollint a casa seva.
Quina mala sort (no?) que, depenent de quin dia en Joel s'aixequi amb mal de cap i es mori, acabi al cel o a l'infern?. Quina culpa té el Joel de la primera història de no tenir la oportunitat de viure 20 anys més i canviar com a persona? Renoi la mort, quin poder que té, només cal que caigui el dia oportú, i tots cap a l'infern. La mort té l'última paraula, pot més per determinar el destí de les persones que no el Déu de la vida, que vol que totes les persones visquin i totes acabin reconciliades amb ell! No és una mica estrany això? El Déu de la vida, ressucitant Jesucrist, no ens ha ensenyat ja que la mort ha estat vençuda, que no té l'última paraula? Que l'amor de Déu pot més que la mort?
El problema amb una soteriologia dualista on l'estat final de cada persona (salvat/comdemnat) depen d'un moment concret, de la mort, és que no té en compte els processos vitals. Nosaltres no som persones totalment autodeterminades, som persones en construcció, i en concret en camí de santificació.
El nostre camí depen del context. Hi ha persones que tenen un context més favorable i d'altres més desfavorable. Si el nostre estat final (salvats o condemnats) és decidit depenent en quin moment del camí ens trobem quan ens morim, llavors potser hem deixat que la bona sort o la mala sort trionfi sobre la voluntat de Déu que vol que tothom se salvi, o com a mínim que hi tingui una gran influcència. Si pel contrari, Déu d'alguna manera se les arregla, perquè tothom pugui arribar a casa seva, encara que sigui en diferent quantitat de glòria (veure per exemple el comentari 5 de Thérèse de Lisieux), llavors ens trobem en una situació diferent, on tots som a la casa del Pare, i ningú es totalment i irremediablement separat d'Ell per sempre.
En Joel, on ha anat a parar després de morir-se: al cel? a l'infern? al purgatori?
Sembla que en Joel s'ha mort amb pecat mortal sense arrepentir-se, digue'm doncs que el pobre home ha acabat a l'infern, separat de Déu per sempre.
Suposem ara per un moment que en Joel, quan s'aixeca amb mal de cap no es mor, sinó que acaba a l'hospital. Una infermera busca algun familiar del malalt i contacta amb una tieta llunyana, la Maria. La Maria vé a visitar en Joel a l'hospital i després regularment a la presó. Passen deu anys a la presó i en Joel acaba cambiant i penedint-se d'haber mort una dona. Fins i tot demana perdó als familiars d'aquesta. Deu anys més i acaba sortint de la presó amb 44 anys i amb un magífic cop de sort troba feina d'educador social. Una nit però es troba malament, s'aixeca amb mal de cap i es mor.
En Joel, on ha anat després de morir-se: al cel, a l'infern o al purgatori?
Sembla que el pobre home s'ha mort sent una bona persona, ben segur que Déu l'acabarà acollint a casa seva.
Quina mala sort (no?) que, depenent de quin dia en Joel s'aixequi amb mal de cap i es mori, acabi al cel o a l'infern?. Quina culpa té el Joel de la primera història de no tenir la oportunitat de viure 20 anys més i canviar com a persona? Renoi la mort, quin poder que té, només cal que caigui el dia oportú, i tots cap a l'infern. La mort té l'última paraula, pot més per determinar el destí de les persones que no el Déu de la vida, que vol que totes les persones visquin i totes acabin reconciliades amb ell! No és una mica estrany això? El Déu de la vida, ressucitant Jesucrist, no ens ha ensenyat ja que la mort ha estat vençuda, que no té l'última paraula? Que l'amor de Déu pot més que la mort?
El problema amb una soteriologia dualista on l'estat final de cada persona (salvat/comdemnat) depen d'un moment concret, de la mort, és que no té en compte els processos vitals. Nosaltres no som persones totalment autodeterminades, som persones en construcció, i en concret en camí de santificació.
El nostre camí depen del context. Hi ha persones que tenen un context més favorable i d'altres més desfavorable. Si el nostre estat final (salvats o condemnats) és decidit depenent en quin moment del camí ens trobem quan ens morim, llavors potser hem deixat que la bona sort o la mala sort trionfi sobre la voluntat de Déu que vol que tothom se salvi, o com a mínim que hi tingui una gran influcència. Si pel contrari, Déu d'alguna manera se les arregla, perquè tothom pugui arribar a casa seva, encara que sigui en diferent quantitat de glòria (veure per exemple el comentari 5 de Thérèse de Lisieux), llavors ens trobem en una situació diferent, on tots som a la casa del Pare, i ningú es totalment i irremediablement separat d'Ell per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada