dilluns, 19 de març del 2018

Van crucificar Jesús totalment despullat?

L'anomenat Crucifix Gallinod exposat a Bargello. Alguns diuen que és una obra de Michelanghelo. Credit: By Marzocco58 CC BY-SA 3.0, Link
Van crucificar Jesús totalment despullat?

Resposta: probablement sí.

Explicació:

L'evangeli de Joan ens diu que quan van crucificar Jesús li van prendre la roba.
"Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica." (BCI, Jn 19:23)
El text en greces clar, el verb ἔλαβον (agafar) va seguit de dos objectes directes τὰ ἱμάτια (el mantell, roba exterior) i τὸν χιτῶνα (la túnica, roba interior) [0]. Això indicaria que Jesús va morir totalment despullat. No hi ha variants significants en els manuscrits grecs, només alguns parells de faltes ortogràfiques.

Algunes persones argumenten que Jesus podria encara tenir una altra peça de roba, una segona peça de roba interior. De moment no he trobat cap referència de que fos comú portar dos peces de roba interior. L'evangeli de Joan més aviat dóna impressió de que Jesús va ser crucificat despullat.

Imaginem, però, que not tenim cap referència a l'evangeli, que hauriem de pensar llavors? Podem mirar quina era la forma comuna de crucifició dels romans.

Les fonts que tenim ens diuen que als criminals se'ls crucificava totalment despullats. Gràcies l'historiador grec Dionysos Alexandrou Alikarnasseus (Roman Antiquities 7.69.2) i a l'escriptor Valerius Maximum (Facta 1.7.4) sabem que els condemnats carregaven el pal horitzontal de la creu darrera al coll amb els braços lligats al pal, i anaven despullats al lloc de l'execució. [1] L'historiador Josephus (Ant. 19.4.5; #270) també ens informa que fins i tot nobles romans involucrats amb l'assinat de Gaius Caligula van ser despullats abans de portar-los al lloc de l'execució. [2] I Séneca (Dialogue 6 [3]) comenta coses horribles que els feien a alguns crucificats, que només es poden fer si estan totalment despullats.

Diuen els historiadores que el fet de crucificar els criminals despullats era un acte d'humiliació. No és tant que els antics els fes vergonya el cos nu (només cal veure que els atletes dels jocs olímpics anaven despullats) sinó que és el fet de que ets desposseït del teu dret de vestir-te. Els esclaus per exemple anven en molts casos despullats.

Aquestes informacions indicarien doncs que Jesús, i els dos malfactors crucificats amb ell, va ser crucificats totalment despullats com era el costum romà per les crucificcions.

Algunes persones argumenten que amb això no n'hi ha prou però. Sabem que Jesús no va anar despullat fins a la creu, com seria el cas general, sinó li van possar un altre cop la roba després de ser assotat i ridiculitzat. Ho veiem a l'evangeli: "Acabada la burla, li tragueren la capa, li posaren els seus vestits i se l’endugueren per crucificar-lo. (BCN Mt 27,31)"

Això fa pensar a alguns que potser els romans, coneixent el tabú jueu al cos nu, van canviar les normes a la zona de Jerusalem. No està tant clar però que els jueus tinguéssin tants escrúpols. Tot i potser és cert que hi havia aquest tabú, trobem per exemple a el Mishnà (Sanhedrin, 6.4, 5) una discussió entre experts jueus sobre si s'ha d'apedregar als condemnats depullats o permetre que vagin amb roba interior, amb la segona opcio segurament la majoritaria.

En conslusió. A mi em sembla bastant probable que Jesús fos crucificat despullat. St Ambrós, St Agustí i St Ciprià [4] també ho pensaven. No es una pot afirmar taxativament, però, i els cristians han estat dividits sobre aquest tema des del principi. Tal com diu Raymon E. Brown, un famós academic de la bíblia, no hi ha manera de resoldre la questió definitivament, fins i tot si l'evidència afavoreix la nuesa total.

Bé doncs, i tu que en penses?

[0] Οἱ οὖν στρατιῶται, ὅτε ἐσταύρωσαν τὸν Ἰησοῦν, ἔλαβον τὰ ἱμάτια αὐτοῦ, καὶ ἐποίησαν τέσσαρα μέρη, ἑκάστῳ στρατιώτῃ μέρος, καὶ τὸν χιτῶνα.
[1] Artemidorus Daldianus també sembla testimoniar que els condemnats anaven despullats a ser crucificats. També Siculus (1 century BC) gave a graphic account that describes this aspect of the overall crucifixion process (Histories, 33.15).
[2] From Steven Ray [link]
[3] Seneca, Dialogue "To Marcia on Consolation", in Moral Essays, 6.20.3, trans. John W. Basore, The Loeb Classical Library (Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 1946) 2:69 [ link
[4] The Naked Christ: An atonement model for the Body Obsessed Culture, by Dan Lee. book  Augustine, City 16,2; Cyprian ANCL8-2,26-27.   
[5] The Death of the Messiah, Vol. II, 1108. There is no way to settle the question, even if the evidence favours complete despoliation."

dissabte, 10 de febrer del 2018

Tenir fe és ser com una flor de safrà que surt abans d'hora

Flor de safrà bord [1]

La definició de la fe que trobem a la Bíblia pot semblar ben estranya. Tenir fe és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem. Podeu comprovar que això és el que diu la carta als Hebreus, que originàriament va ser escrita en grec [2]. Fe és la upostasis (la realitat present) del que esperem, és l'elenkos (l'evidència, la prova) del que no veiem. Però que vol dir tot això?

Per explicar-ho Tim Makie [3] utilitza la metàfora de la flor de safrà. Les flors de la família del safra bord [Crocus flower] són molt resistents al fred i no és estrany veure-les florir a la primavera quan encara hi ha neu. Aquestes flors són l'evidència del que no veiem, una anticipació del bon temps i de la fi de l'hivern. 

En alguns països on l'hivern és llarg, quan arriba una mica de calor i aquests flors floreixen, els joves de cop es posen roba d'estiu. Encara fa fred, però el jovent viu per uns dies com si l'estiu o el bon temps ja hagués arribat. D'alguna manera podríem dir que aquests joves posseïxen anticipadament allò que estaven esperant. Participen de la realitat que ha de venir. Això és la fe.

La fe no és creure en quelcom sense tenir evidències (això seria l'estupidesa!). Tampoc és la certesa de la ciència o de la filosofia. La fe s'assembla més al compromís. Comença amb un raonament lògic, gairebé sempre a partir de l'experiència personal, i continua amb la decisió personal de viure compromès amb el Déu de Jesús i la seva proposta.

Tenim l'exemple de Sara i d'Abraham. Sara havia rigut quan va sentir dir que tindria un fill a la vellesa, però després va posar la confiança en el qui havia fet la promesa, és a dir que va reflexionar sobre la fidelitat de Déu i va decidir confiar-hi, i gràcies a la fe va obtenir la capacitat de fundar un llinatge. 
Gràcies a la fe, també Sara, que era estèril, va obtenir la capacitat de fundar un llinatge, tot i que li havia passat l'edat; és que va posar la confiança en el qui havia fet la promesa. (Heb 11:11)
El mateix passà amb Abraham quan va està disposat a sacrificar el seu fill. Déu havia promès a Abraham que la seva descendència seria a través d'Isaac. Per això, quan Abraham va ser posat a prova, primer va reflexionar, meditar, raonar, pensar, suposar (λογισάμενος en grec) que Déu, de la manera que fos, compliria la seva promesa i que era prou poderós per ressuscitar un mort. I així va ser. Déu li va retornar el seu fill viu, com si simbòlicament hagués ressuscitat.  
Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, va oferir Isaac; i era el seu fill únic que oferia, tot i que havia rebut les promeses i li havia estat dit: La descendència que portarà el teu nom serà la d'Isaac. Per això Abraham confiava [raonava λογισάμενος] que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort, i així va recobrar el seu fill, com prefigurant la resurrecció. (v17-19)
És clar doncs que la fe te com dos parts.

La primera part és una reflexió sobre la fidelitat de Déu a partir del raonament, del que experimentem o sabem. És l'evidència o la prova del que no veiem. És la flor de safrà que apunta a la primavera.

La segona part és el compromís, és participar del que esperem. És viure com si el món i la humanitat ja estiguessin reconciliats amb Déu. És viure com estrangers i forasters a la terra (v13) però ja sota les normes i maneres de fer del regne de Déu que està arribant. És el jovent que veu sortir les flors de safrà i es posa a viure ja amb samarreta d'estiu.

Tenim un gran nombre de testimonis antics que gràcies a la fe van viure d'aquesta manera: Abel, Henoc, Noè, Sara, Abraham, Isaac, Jacob, Moisès, Rahab, David, Samuel, etc. Tant de bo nosaltres, els cristians d'avui, també puguem aconseguir viure una vida compromesa, valenta, fidel, etc... gràcies a la nostra confiança en Déu.


Flor de la família del safra bord. Crocus Flower [4] 

Notes
[1] Crocus flower, by Peter Steven CC BY 2.0
[2] Ἔστιν δὲ πίστις ἐλπιζομένων ὑπόστασις1, πραγμάτων2 ἔλεγχος3 οὐ βλεπομένων [ Koiné]

Creure es posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem [BCI] 
Faith is the substance/reality of things hoped for, the evidence of things not seen [ KJV, CEV] 
[3] The Bible project, youtube video
[4] Ted CC BY-SA 2.0 [xCC BY-SA 2.0 ]