 |
| Flor de safrà bord [1] |
La definició de la fe que trobem a la Bíblia pot semblar ben estranya. Tenir fe és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem. Podeu comprovar que això és el que diu la carta als Hebreus, que originàriament va ser escrita en grec [2]. Fe és la upostasis (la realitat present) del que esperem, és l'elenkos (l'evidència, la prova) del que no veiem. Però que vol dir tot això?
Per explicar-ho Tim Makie [3] utilitza la metàfora de la flor de safrà. Les flors de la família del safra bord [Crocus flower] són molt resistents al fred i no és estrany veure-les florir a la primavera quan encara hi ha neu. Aquestes flors són l'evidència del que no veiem, una anticipació del bon temps i de la fi de l'hivern.
En alguns països on l'hivern és llarg, quan arriba una mica de calor i aquests flors floreixen, els joves de cop es posen roba d'estiu. Encara fa fred, però el jovent viu per uns dies com si l'estiu o el bon temps ja hagués arribat. D'alguna manera podríem dir que aquests joves posseïxen anticipadament allò que estaven esperant. Participen de la realitat que ha de venir. Això és la fe.
La fe no és creure en quelcom sense tenir evidències (això seria l'estupidesa!). Tampoc és la certesa de la ciència o de la filosofia. La fe s'assembla més al compromís. Comença amb un raonament lògic, gairebé sempre a partir de l'experiència personal, i continua amb la decisió personal de viure compromès amb el Déu de Jesús i la seva proposta.
Tenim l'exemple de Sara i d'Abraham. Sara havia rigut quan va sentir dir que tindria un fill a la vellesa, però després va posar la confiança en el qui havia fet la promesa, és a dir que va reflexionar sobre la fidelitat de Déu i va decidir confiar-hi, i gràcies a la fe va obtenir la capacitat de fundar un llinatge.
La primera part és una reflexió sobre la fidelitat de Déu a partir del raonament, del que experimentem o sabem. És l'evidència o la prova del que no veiem. És la flor de safrà que apunta a la primavera.
La segona part és el compromís, és participar del que esperem. És viure com si el món i la humanitat ja estiguessin reconciliats amb Déu. És viure com estrangers i forasters a la terra (v13) però ja sota les normes i maneres de fer del regne de Déu que està arribant. És el jovent que veu sortir les flors de safrà i es posa a viure ja amb samarreta d'estiu.
Tenim un gran nombre de testimonis antics que gràcies a la fe van viure d'aquesta manera: Abel, Henoc, Noè, Sara, Abraham, Isaac, Jacob, Moisès, Rahab, David, Samuel, etc. Tant de bo nosaltres, els cristians d'avui, també puguem aconseguir viure una vida compromesa, valenta, fidel, etc... gràcies a la nostra confiança en Déu.
NotesLa fe no és creure en quelcom sense tenir evidències (això seria l'estupidesa!). Tampoc és la certesa de la ciència o de la filosofia. La fe s'assembla més al compromís. Comença amb un raonament lògic, gairebé sempre a partir de l'experiència personal, i continua amb la decisió personal de viure compromès amb el Déu de Jesús i la seva proposta.
Tenim l'exemple de Sara i d'Abraham. Sara havia rigut quan va sentir dir que tindria un fill a la vellesa, però després va posar la confiança en el qui havia fet la promesa, és a dir que va reflexionar sobre la fidelitat de Déu i va decidir confiar-hi, i gràcies a la fe va obtenir la capacitat de fundar un llinatge.
Gràcies a la fe, també Sara, que era estèril, va obtenir la capacitat de fundar un llinatge, tot i que li havia passat l'edat; és que va posar la confiança en el qui havia fet la promesa. (Heb 11:11)El mateix passà amb Abraham quan va està disposat a sacrificar el seu fill. Déu havia promès a Abraham que la seva descendència seria a través d'Isaac. Per això, quan Abraham va ser posat a prova, primer va reflexionar, meditar, raonar, pensar, suposar (λογισάμενος en grec) que Déu, de la manera que fos, compliria la seva promesa i que era prou poderós per ressuscitar un mort. I així va ser. Déu li va retornar el seu fill viu, com si simbòlicament hagués ressuscitat.
Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, va oferir Isaac; i era el seu fill únic que oferia, tot i que havia rebut les promeses i li havia estat dit: La descendència que portarà el teu nom serà la d'Isaac. Per això Abraham confiava [raonava λογισάμενος] que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort, i així va recobrar el seu fill, com prefigurant la resurrecció. (v17-19)És clar doncs que la fe te com dos parts.
La primera part és una reflexió sobre la fidelitat de Déu a partir del raonament, del que experimentem o sabem. És l'evidència o la prova del que no veiem. És la flor de safrà que apunta a la primavera.
La segona part és el compromís, és participar del que esperem. És viure com si el món i la humanitat ja estiguessin reconciliats amb Déu. És viure com estrangers i forasters a la terra (v13) però ja sota les normes i maneres de fer del regne de Déu que està arribant. És el jovent que veu sortir les flors de safrà i es posa a viure ja amb samarreta d'estiu.
Tenim un gran nombre de testimonis antics que gràcies a la fe van viure d'aquesta manera: Abel, Henoc, Noè, Sara, Abraham, Isaac, Jacob, Moisès, Rahab, David, Samuel, etc. Tant de bo nosaltres, els cristians d'avui, també puguem aconseguir viure una vida compromesa, valenta, fidel, etc... gràcies a la nostra confiança en Déu.
 |
| Flor de la família del safra bord. Crocus Flower [4] |
[1] Crocus flower, by Peter Steven CC BY 2.0
[2] Ἔστιν δὲ πίστις ἐλπιζομένων ὑπόστασις1, πραγμάτων2 ἔλεγχος3 οὐ βλεπομένων [ Koiné]
Creure es posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem [BCI]
Faith is the substance/reality of things hoped for, the evidence of things not seen [ KJV, CEV]
[3] The Bible project, youtube video
[4] Ted CC BY-SA 2.0 [xCC BY-SA 2.0 ]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada